Els meus cabells són grisos. Tinc amics que es quedaren penjats per sempre en el Setè Cel, el mateix que va inventar Jaume Sisa, que ja no hi tornaran. Però sempre que escolte aquesta cançó me'n recorde de com eren en aquella època: bells i salvatges, conveçuts que teníem per davant tot el temps per canviar el món. He trobat aquesta versió de l'Albert Pla, més brutal i cínica que l'original. M'agrada, no és la meua, però m'agrada... Bé, us he de confessar que la de Pau Riba tampoc era la meua, no sóc tan vell, és més aviat la del "meu germà gran". Potser aquest és el tret essencial de la gent de la meua edat, que hem viscut emparedats entre els qui arribaren a ensumar la llibertat poc abans que nosaltres i els qui vingueren més tard, que se la trobaren feta.
Sóc de l'època del desencant, no ho negue, abans em produïa una certa vergonya admetre-ho, com si reconeixés que "fumar porros no és bo per a la memòria", tot i haver-ne fumat tants...! Ara, vora els cinquanta, em venen les presses per traure tot el que hi he dut dins de mi, que és molt i ha romàs massa temps amagat. Deu ser la crisi.
Entrades
