Váyase, señora Bonig

A estas alturas de la partida aún hay quien piensa que la mejor manera de hacer valer los méritos propios es menospreciando los del adversario, aun cuando la persona que ejerce esa táctica no tenga demasiados méritos en su haber. Tal es el caso de Isabel Bonig, la coordinadora del Partido Popular en la Comunidad Valencina, de quien por cierto ignoraba que también se dedicase al campo de la gestión cultural.

El caso es que a raiz de la protesta de la presentación de nuestras reivindicaciones, la señora Bonig acusó al colectivo de actores "de estar mordiendo la mano que les da de comer" y alguna que otra lindeza por el estilo. Dejando de lado el velado tono amenazador de esas declaraciones, puedo asegurar que trabajo en el sector de las industrias culturales desde hace más de veinte años, posiblemente mucho más tiempo del que doña Isabel ha estado y estará como coordinadora del PP de la CV. El mismo sector que ahora doña Isabel y sus correligionarios se han propuesto desmantelar con la excusa de que no hay dinero –que es cierto que no lo hay, pero eso significa que para otras cosas tampoco debería haberlo, ¿no les parece?-.

En todo ese tiempo no he dejado de pagar mis impuestos ni una sola vez y quizás por eso mismo, quiero manifestar públicamente mis reivindicaciones laborales y mis opiniones como ciudadano sin que se me acuse de "tirar piedras contra mi propio tejado por motivos meramente políticos" o cosas peores. No soy la quinta columna de ninguna otra fuerza política, como tampoco soy ni seré el bufón de nadie. Por todo ello, le ruego a la tal señora que deje de levantar cortinas de humo cuestionando mi trabajo y se dedique a cumplir con el suyo, que no es otro que atender las demandas de los ciudadanos de esta comunidad. A ver si es ella la que está mordiendo la mano que le da de comer.

Así que, como dijo el clásico:

Teresa la boja

Qui guarda un remot record d'ella diu que li agradava contar rondalles als menuts i històries d'amor impossible als grans. El seu nom complet fou Teresa Mora Ferrándiz i va nàixer a Alcoi sobre el 1900. Uns anys abans, els seus pares i dos germans més havien baixat de Guadalest a la ciutat per treballar en les fàbriques de paper i tèxtil. S'instal·laren al carrer Algezares, prop del Molinar i allí el matrimoni va tindre altres tres fills: Isidre, Teresa i Milacre.

 

La vida de la família degué gravitar al voltant de les fàbriques. Era una vida precària, amb unes condicions sanitàries i una alimentació deficients, jornades esgotadores, treball infantil i salaris baixos. Possiblement l'única manera que va trobar Teresa d'escapar de tot allò va ser la imaginació, la beneïda mania d'inventar-se històries. Amb el pas dels anys, el personatges i situacions de les rondalles o del melodrama anaren colonitzant la seua experiència fins a conformar un imaginari particular poblat per princeps casats amb camperoles i vampireses perdudament enamorades de milicians anarcosindicalistes amb modals de James Cagney. En el fons, Teresa sempre volgué ser Gloria Swanson.

Una vegada desaparegut el suport familiar Teresa – que ja era Teresa la boja- es va dedicar a vagar pels carrers de l'Alcoi de la posguerra vestida de manera estrambòtica per a escàndol de la beateria local. Finalment, algú la va compadir i li va permetre instal·lar-se a un cobert del Mas de Sta Llúcia, prop de Concetaina. Allí va morir el 14 d'abril de 1952, reclosa en el seu món d'ombres d'un passat imaginat, a l'igual que la Norma Desmond de Sunset Bulevard.

Però la història de Teresa té un epíleg, una cançó homenatge escrita per un d'aquells xiquets que tant la temien i als qui ella va ensenyar a estimar. L'Homenatge a Teresa d'Ovidi Montllor.

<object width="425" height="344"><param name="movie" value="http://www.youtube.com/v/AbnOltRzmh8&hl=en_US&fs=1&"></param><param name="allowFullScreen" value="true"></param><param name="allowscriptaccess" value="always"></param><embed src="http://www.youtube.com/v/AbnOltRzmh8&hl=en_US&fs=1&" type="application/x-shockwave-flash" allowscriptaccess="always" allowfullscreen="true" width="425" height="344"></embed></object>

Cançó 7a en colors

Els meus cabells són grisos. Tinc amics que es quedaren penjats per sempre en el Setè Cel, el mateix que va inventar Jaume Sisa, que ja no hi tornaran. Però sempre que escolte aquesta cançó me'n recorde de com eren en aquella època: bells i salvatges, conveçuts que teníem per davant tot el temps per canviar el món. He trobat aquesta versió de l'Albert Pla, més brutal i cínica que l'original. M'agrada, no és la meua, però m'agrada... Bé, us he de confessar que la de Pau Riba tampoc era la meua, no sóc tan vell, és més aviat la del "meu germà gran". Potser aquest és el tret essencial de la gent de la meua edat, que hem viscut emparedats entre els qui arribaren a ensumar la llibertat poc abans que nosaltres i els qui vingueren més tard, que se la trobaren feta.

Sóc de l'època del desencant, no ho negue, abans em produïa una certa vergonya admetre-ho, com si reconeixés que "fumar porros no és bo per a la memòria", tot i haver-ne fumat tants...! Ara, vora els cinquanta, em venen les presses per traure tot el que hi he dut dins de mi, que és molt i ha romàs massa temps amagat. Deu ser la crisi.